CALAIX

La darrera pipa i el darrer paquet de tabac

Pompeu Fabra va morir a Prada de Conflent el dia de Nadal de 1948. Julià Guillamon ens ha tramès aquesta fotografia, amb el següent comentari:

“És la pipa de Pompeu Fabra, la darrera que va fer servir, i el darrer paquet de tabac que va fumar.
Quan es va morir, a l’exili, a Prada, a la Catalunya francesa, la família li va donar al Joan Alavedra. Vaig entrevistar la dona, Maria Moner, que l’ha guardat sempre.

Hi ha un llibre de records de l’Alavedra, “El fet del dia d’ahir i d’avui” que explica l’episodi”

La censura prohibeix difondre la notícia de la mort a Catalunya

A finals de desembre de 1948 la censura prohibeix que la notícia de la mort a l’exili de Pompeu Fabra, donada pels redactors d’una agència periodística francesa a Barcelona, sigui publicada o radiada. Als familiars no els és admesa l’esquela en cap diari. La censura també prohibeix un article sobre Fabra que volia publicar la revista “Destino”.
(Josep M Solé i Sabaté – Joan Villarroya)
Fragments de dues cartes difonent a Catalunya la mort de Fabra

Carta de Just Cabot a Jaume Passarell:

“Tot això només era un preludi per a dir-te que en Pompeu Fabra ha mort. Dijous encara va anar a Perpinyà. Va morir sobtadament a Prada . Se li devia acabar la corda, perquè no estava malalt i no li feia mal res. Fa uns mesos el vaig veure, i portava molt bé els seus 80 anys fets. M’agradarà veure com es parla a Barcelona, si se’n parla, i sobretot com se’n parla a Destino, car hi ha babaus que creuen de bona fe que és un setmanari “resistent”, total perquè de tant en tant es queixa de l’Ajuntament de Barcelona que no escombra els carrers. (L’Ametlla és dels que s’ho creuen bastant això de l’oposicionisme de Destino.) T’agrairé molt que em recullis els retalls que puguis sobre la mort d’en Fabra i me’ls enviïs. Estic quasi segur que en Josep Pla intentarà escriure alguna cosa. Però podrà publicar-la?” (Datada a París, el 27 de desembre de 1948)

[1]  Pompeu Fabra va morir el dia de Nadal de 1948, a dos quarts de nou del vespre.
[2]  Efectivament, tal com Cabot temia, la censura va prohibir absolutament divulgar la notícia de la mort de Pompeu Fabra. A Catalunya no va ser possible cap article i dins tot  l’Estat espanyol i únicament va aparèixer una petita nota al diari madrileny Informaciones (Cf. Jordi Manent, Pompeu Fabra a l’exili 1939-1948, p. 365).

Carta d’Eugeni Xammar a Rafael Tasis:

“Vam enterrar en Fabra fa dos dies i tot el que us pogués dir seria de mes. L’havia vist el dia abans a Perpinyà a casa del seu gendre. Va morir el dia de Nadal, després d’haver fet un bon dinar a Perpinyà, en arribar a Prada, entre cansat i assedegat, assegut a un silló de casa seva, bevia un vas d’aigua que li va caure de la mà. La seva dona es va girar, advertida per la caiguda del got, i en preguntar-li què li passava en Fabra no va contestar perquè ja era mort. A l’enterrament hi era tothom. En Pau Casals va tocar durant la missa de difunts, dita per Mossèn Tarre, i a la sortida de l’església es va posar ell mateix a l’orgue per a tocar el que calia. Fou un moment de dolor i de grandesa” ( Datada a 31 de desembre de 1948)

Anuncis